amb poc temps per actualitzar.... ufff!

be be be molts dies sense passar per aqui!!!

Primer de tot advertirvos que el teclat se ma tornat boig i no em fa accents i coses d-aquestes, em canvia els s'imbols diguessim i per tant trobareu mil faltes.

Per altra banda.... uhmmm esperar'e a tenir una mica m'es de temps per fervos una cronica amb fotos de les sortides d-endogena

segona i per deixar alguna cosa per aqui... us deixo amb el meu conte que he escrit a una vall de contes III.... ja direu!!!!

Pensaments de fons
Vall de lord, 23 d’Abril de 2008
De tant en tant (però només de tant en tant), m’agrada pensar en vells records, encara que a vegades poden ser un xic amargs, però que a la llarga saps que t’han ensenyat, que t’han fet fort, que t’han fet créixer com a persona però sobretot, que t’han fet evolucionar cap a un “jo” millor; i es que a vegades, hem de perdre la por a entrebancar-nos i així poder millorar. Aquest cop, es tracta d’escrits; molts escrits que em porten un munt de records d’institut, de matins i tardes de divendres, ...

Així doncs, era un 3 de Febrer de l’any 2006...

“3 de Febrer de 2006. És el vell començament del matí; la claror comença ja la feina de cada dia, tan rutinària com sempre. Sec en aquest vell racó de bar, justament al final de tot, al costat de la finestra on la claror del sol, atenuada pel vidre, es concentra tota sobre aquest full de paper en blanc que tan sols fa uns minuts, he començat a omplir amb gargots de tinta negra, potser per explicar alguna cosa, potser per desfogar-me, potser només per sentir... Al meu davant i resta una tassa de cafè amb llet, calenta, espumosa, que deixa alliberar d'ella mateixa un petit fil de vapor, que s’esfuma enmig de l’aire, com un vel de seda, demostrant la simple evidència de l’escalfor d’aquesta tassa. Tranquil•litat.

Tot i així, malgrat el bon ambient, em costaria definir el meu present estat d'ànim. Per una banda, la tranquil•litat que envolta aquest espai, s'ha apoderat de mi; ha recorregut per dins el meu cos un to de serenitat. Per altra banda però, sento una impotència dins meu que m’ofega, de no saber controlar els meus sentiments, les meves passions; Qui savi d'ell mateix pot controlar els seus propis sentiments? Realment, qui ho sàpiga fer, serà el propi amo del seu interior. Jo en canvi, encara penso en la buidor que em deixares, una buidor qui sap si merescuda, com si hagués estat predestinada a mi. O l'acceptava, o estava infinitament condemnada a entrar a un cercle viciós d'enganys i excuses, res que fos amb sentit i amb fons, una mateixa buidor com la que ara em té presonera. Faig un altre glop a la tassa. L'escuma d'aquest cafè amb llet recobreix els meus llavis deixant el seu imprescindible sabor. M’agrada l’escuma del cafè. Torno cop rere cop a capficar-me en com he de reaccionar en mi mateixa. Crec que tot plegat és por, una por que no em deixa sentir ni a tu ni a mi. Potser ni tu mateix sabies el que senties. A vegades passa o saps? Jo, per bé o per mal, si que sé el que sentia; potser per això ara estem així: jo aquí a la taula amb l’Ester i tu jugant al billar... sempre igual; aquesta distància que prens, tant llarga però tant curta alhora i que a vegades pot arribar a fer tant de mal... Et juro però, que intento anar amb el cap ben alt, amb les meves idees ben clares, sabent el que vull i el que no vull, però sobretot, no fent cas de l’altra gent. Potser aquest és un altre problema, la gent; la terrible por que tenim a la gent. Malgrat tot, et prometo des d’aquesta taula, que algun dia seré valenta i ho afrontaré.


Deixo d’escriure per uns moments i aixeco el cap. M’agrada veure les cares conegudes; davant, darrere, al costat... tots són al meu voltant; tots ells... els meus companys de classe...i tu, que també ho eres; te’n recordes? ara potser també, però ja no és el que era. Més enllà, cares indecises que no en tinc cap mena de coneixement. Som divendres i al poble és mercat. A fora és mercat. De fons, la remor de la gent.

El dia va passant, els minuts, els segons i jo continuo escrivint...són les onze menys deu del matí, una xifra que mai arribarà a ser exacta. La claror segueix formant la definició perfecta d'aquest bolígraf que recorre inquiet construint cada línia que el meu pensament inventa. El meu cap no és capaç de tornar-se a turmentar fins que et torni a veure sortint de classe, a l’hora de dinar. Qui sap si et tornaré a veure, potser marxaràs. M'agradaria, tot i que els teus ulls ja no parlin. M'és igual, no vull pas que em parlin, seria massa utòpic i dur per creure-hi un altre cop. Els tens profunds i brillants; em costa restar immòbil davant una mirada teva, directa i escadussera, però intensa. Bé, és igual, no en vull parlar; a vegades, em canses amb el teu comportament i per avui ja n’hi ha suficient de pensar en aquesta incòmoda situació. Faig un últim glop; alguna gent ja comença a marxar. Se senten alguns adéus i alguns fins aviat. De fons, la remor contínua. Aviat tocarà entrar a classe i aquesta remor s'acabarà. Silencis, adéus i fins ara. De fet, diuen que tot el que és bo s'acaba. Les paraules que sonaven dins aquelles parets del bar seguiran allà dins, però inexistents per a mi. Travessem junts la porta negra de ferro de l’institut. Incomoditat. Sona el timbre: és hora d’entrar a classe i per tant, la tranquil•litat s'acaba. De fons, silenci.”