Inimaginable. No m’ho podia creure; de fet, cap dels que ahir estàvem allà ens ho podíem creure. Amb poca espectativa però amb força interès anàvem seguint el partit de la final entre Alemanya i Espanya, al principi amb esperança de poder celebrar la victòria d’Alemanya però a mesura que anaven passant els minuts, un gol de Fernando Torres ens va fer caure l’ànima als peus. De fet no sé si va ser el gol o l’entusiasme d’alguns seguidors de la roja el que em va commoure més. No m’ho podia creure; no ens podíem creure que hi hagués aquell nombre de gent seguidors de la roja a piteus: gent que ja t’ho esperaves i no et venia de nou, però també altra gent que no ho hagués arribat a dir mai. Val a dir però, que em va consolar arribar a saber que una bona part d’aquella gent no era piteua de cap a peus. Pudor. A dins d’aquell bar ahir feia tuf a espanyolisme pur i dur. Alguna que altra samarreta “de l’imperio” es podia entreveure enmig dels que aplaudien cada i una de les ocasions. Els últims minuts es van viure intensament; alguns amb les mans al cap desesperats per aquella victòria; altres amb ulls brillants i suplicant que s’acabés el partit per poder aixecar-se i saltar. Alguna que altra opció teníem per acabar amb tot allò: baixar els ploms del bar, destrossar el repetidor, apedregar l’antena...qualsevol cosa hagués estat bona per tallar-ho amb sec. Fàstic. Això és el que vam sentir tots quan es va acabar aquell malèfic partit, a qui pugués anar amb aquells colors, a qui pugués celebrar aquella victòria cridant i saltant, tirant petards i obrint ampolles de cava. Qui eren aquella gent? Qui són aquesta gent? I que ens volen fer?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada